PERCEPCIÓ
DEL TEMPS
La tinc entre els braços, els peus segueixen
lentament el ritme de la melodia.
Respiro l’alè que em regala i sento la fragància dels seus cabells. Les teles traspassen l’escalfor del seu cos.
No vull deixar-me enlluernar pel calidoscopi bellugadís de llums que s’escampen
per la sala i contemplo l’iris vertiginós reflectit a la seva cara. Acosto la
galta a la seva. La pell amb la
meva. Les seves mans m’acaricien el clatell.
Cerco la boca d’ella. Se separa i em mira. Els colors invasors i marejadors li
brillen als ulls. Dubta i amaga la galta a la meva espatlla. L’estrenyo i li manyego
suaument els cabells. Ella s’hi adapta. El meu pit comparteix la profunda
respiració. Li separo el cap per trobar-hi els llavis. Els té entreoberts. Vaig
a besar-la quan la música, de cop, desapareix.
Es trenca l’encís, la llum ha apagat la
foscor de colors fugitius. El somni s’ha esvaït. Ella, amb el cap baix em
somriu, se separa i torna al seient on l’esperen les amigues. Mentre ballava el
temps s’havia aturat. Era etern. Ara semblava que havia estat un aleteig.
Espero impacient el retorn de les notes. És
una durada infinita. Escodrinyo on s’amaguen els altaveus. Imploro l’avinguda màgica que em
dugui novament al paradís voluptuós.
Arrenca de nou la música, oh, desgràcia. És
un ritme trepidant obert, sense rajos de llum. La gent aixeca els braços i
boten. M’acosto on és ella. Els balladors s’han llençat sobre la pista com
feres arrauxades i m’impedeixen el pas. Ràbia i desconcert, ensopego amb ella
que salta com una energúmena al davant d’un que, bellugant-se i movent els
braços, l’observa amb plaer com fa voleiar la roba i el seu cos descobert es
contorneja. Ella s’adona de mi i em somriu. Deixa al tòtila que l’acompanya i es posa
a ballar davant meu. No ho esperava. Reacciono tard i ballo. A l’altre sembla
que no li fa res. Continua saltant. Formem un trio. Ella riu. Em sento ridícul.
Vull que s’acabi, però el ritme és intents, vibrant, repetitiu, torna i torna.
Respiro fort. No vull apartar-me d’ella.
El silenci es produeix tot d’una. L’exercici
ha acabat i ella torna al seu lloc. El company em mira desafiant. Els llums
s’apaguen i la bola de colors torna a voltar. Els dos ens llancem a buscar la
mateixa parella. No la trobo. Una de les amigues em mira sorneguera, desvia la
vista i segueixo i li segueixo la direcció. Ella està enganxada amb un altre seguint
una lenta melodia. Miro l’amiga quan passa de llarg pel meu costat i s’abraça
al contrincant que em seguia.
Em submergeixo en un temps indefinit que
desitjo curt i preveig llarg.
Relat d’Antoni Jaquemot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada