Veig els núvols
passar de pressa: grans formes fosques que escombren el cel empaitant-se unes a
les altres. Eviten, enfurides, deixar passar els rajos enlluernadors del sol
que, amb ràbia, perforen les ondulants borrasses ennegridores de camps. Empal·lideixen
les poncelles de primavera desitjoses de calor. Núvols aïllats tapadors de la
corona del rei desvien la llum ratllant l’espai amb feixes amples.
La florida de la terra es deixa gronxar
acariciada pel vent. Puc sentir a la cara la brisa i els fugits impactes solars
que m’enceguen. Absorbeixo la natura plena.
De cop la lluna apareix.
—Nano, què fas? No em toquis el foto-shop,
ara!
Antoni Jaquemot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada